Els historiadors generalistes de les càtedres universitàries han anat reconeixent el valor d'aquests treballs de base locals, que són els que, convenientment articulats, poden i han de confegir la història general d'un grup humà.

Aquests dies, pel que sembla, el meu guió professional em dicta que haig de parlar dels combats i les històries que ha general la cultura local a Catalunya al llarg del segle XX. No és cap obligació: és un treball que faig amb molt de gust i que ja fa temps que faig. Resseguir els camins dels pobles, parlar amb la gent que un es troba o va a buscar i veure com es desenvolupa tot aquest moviment, entre les unanimitats i les inevitables contradiccions, és una recerca per mi apassionant que em retrata bastant exactament la temperatura moral i cultural del país. La vasta coneixença comarcal de la gent que deambula pel país de forma activa i crítica, treballant molt culturalment sense que sovint es valori pels grans mitjans aquest treball, em dóna a entendre el poc coneixement que sovint tenen els mitjans de gran format globalitzador quan obliden, menyspreen o són indiferents a l'hora de conèixer i reconèixer la feina cultural o de recerca històrica que es fa als àmbits locals. 

Els anomenats historiadors generalistes, de les càtedres universitàries, han anat reconeixent el valor d'aquests treballs de base local, que són els que, convenientment articulats, poden i han de confegir la història general d'un grup humà, que no és mai lineal i constant, sinó ondulant (com deia Montaigne i recordava Pla) i sovint discordant, com sol ser l'ànima humana. 

La generació actual ha de saber que, dintre del procés de continuïtat històrica d'una cultura que era i es volia oberta al món, hi va haver, després de la guerra, uns pioners que sota la bota militar van continuar treballant per Catalunya arreu del territori. Vist des d'avui, i sota aquesta onada de frivolitat globalitzadora que aclapara el pensament modern, el treball de recerca històrica d'aquests pioners pot ser qualificat per alguns de folklòric, en la pitjor accepció del terme, i de localista. Mirat amb perspectiva i en funció de les tràgiques circumstàncies posteriors a la guerra civil, cal adonar-se que Catalunya no havia perdut només les institucions pròpies de govern, sinó que, més greu encara, l'ocupant continuava en el camí de destrucció cultural i psicològica del que podríem anomenar l'ànima col·lectiva del país. Una ànima que s'expressa en la llengua, el territori i també en els usos i costums. Tot això va quedar trinxat i desunit, molts dels millors a l'exili i els altres a l'exili interior, i entremig un poble cansat i acollonit. Calia que alguns, arreu de les comarques, silenciosament però amb la persistència de la gota malaia, tornessin a posar les bases del redreçament general que es començà a. aflorar en la dècada de 1960-70. Són aquests homes i dones - historiadors, poetes, geògrafs, botànics, lingüistes i científics de diversa mena -, la major part d'ells desconeguts, per a vergonya col·lectiva, per la pròpia gent a la qual servien, els qui cal posar en relleu, perquè van ser ells que, contra tota esperança, sense mitjans i sense propaganda, van aguantar l'edifici col·lectiu en els temps pitjors: difonent la sardana, creant corals, refundant grups teatrals, reobrint museus, organitzant cicles de conferències, reprenent el moviment excursionista, convocant assemblees d'estudiosos de la història més pròxima, ensenyant clandestinament la llengua del país, etc. 

Del sabadellenc Pau Vila al reusenc Josep Iglésies (geògrafs); de l'igualadí Joan Mercader (historiador) al pallarès Joan Lluís (folklorista); del botànic Pius Font i Quer a l'arenyenc Pons Guri (medievalista), de l'ebrenc Artur Bladé (escriptor) als rapitencs Joan Brunet i Lluís Millan (historiadors de la fauna i la marina del Delta), tota aquesta gent, i tants d'altres, són digníssims representants d'aquella Catalunya derrotada però no vençuda que ells van contribuir a aixecar. Amb satisfacció; els anys 70, van poder contemplar la renaixença cultural i historiogràfica que ells van empènyer des de la soledat, el silenci i l'hostilitat dels anys 40 i 50.

Ho dic així, perquè així ho vaig veure i viure, fruit d'una compenetració, que ja arrencava dels treballs del meu pare, amb la vida i els treballs d'aquests solitaris de poble que, per damunt d'honors i honoraris, van ser ferment de catalanitat.